Un poquet sobre l´historia que hi ha darrere del En donaràs pa salar
Hi ha frases que són més valencianes que una orxata en juliol. I una d’elles és, sense dubte, “En donaràs pa salar”.
Potser la primera volta que la vas sentir va ser al teu iaio, mirant-te amb cara de “xiquet, ja està bé”. O tal volta va ser en eixa colla d’amics, quan algú va fer una d’eixes bromes que no tenen final.
La qüestió és que, siga on siga, cada volta que sona, provoca rialles, ulls en blanc i eixa complicitat tan nostra que només entenem ací.
Escena 1: el bar del poble
Un amic que no para de repetir la mateixa història de quan va anar a Benidorm…
— Xe, calla ja, que en donaràs pa salar!
I tots esclaten a riure.
Escena 2: la família a taula
El nebot menut canta la mateixa cançoneta de moda per cinquena volta…
— Au, prou! En donaràs pa salar!
Escena 3: al treball
Reunió llarga, el cap torna a repetir la mateixa idea com si fora nova…
— (penses en silenci) Madre meua, en donaràs pa salar…
La samarreta d’Eskama naix d’això, de les frases que tots hem sentit, dit o pensat, eixes que formen part del nostre llenguatge i que no tenen traducció al castellà.
És molt més que roba: és un tros de la nostra manera de ser.

Per què dur-la?
Perquè quan la portes, tothom et somriu (i algun et diu la frase de torn).
Perquè és un crit d’identitat i humor valencià.
Perquè et recorda als teus, al poble, a les nits d’estiu i a les sobretaules infinites.
Perquè és fresca, còmoda i feta per a la terreta.
I tu, a qui li diries hui “en donaràs pa salar”?
Fes-ho amb estil i que siga amb la samarreta d’Eskama.






